Lijiang

e camí havíem sentit mencionar Lijiang com el Disneyland xinès. Es referien, sens dubte, a l’escandalosa proliferació de botigues de souvenirs que omple la vila antiga, i a les riuades humanes que n’atapeeixen els carrerons. Ens imaginàvem un d’aquells enclavaments turístics on el viatger observador s’adona que no es troba en un poble real, sinó en un decorat pensat per gastar i tirar fotos. A contracor haig de reconèixer que, malgrat la seva bellesa incomparable, Lijiang té part això. Tanmateix hi ha un factor singular que es repeteix a tota la Xina i juga a favor del viatger que va per lliure; em refereixo a que el noranta cinc per cent dels turistes són xinesos i, per tant, es mouen en ramat. Espantadissos de mena com són –o com els han fet ser– no s’allunyen mai dels carrers principals i gaudeixen d’allò més apilonant-se per centenars a les places o al voltant dels monuments. És un turisme de postaleta, més interessat en tenir la fotografia típica de cada lloc que en veure i viure la realitat local; però sobretot és un turisme gregari, convençut que el lloc on hi ha més gent és el més bonic. Això permet que només girant una cantonada puguem gaudir d’una mica de tranquil·litat, i estalviar-nos d’anar al darrere de grups organitzats.

La història que trobareu a continuació, però, podia haver succeït a qualsevol altre punt del país, ja que tracta de menjar i beure, dues aficions que, a la Xina, gaudeixen de milions de practicants.

A mig matí, després d’una bona estona deambulant sense nord per carrers estrets i tortuosos, decidim entrar en una casa d’hostes qualsevol. Si tenim un lloc fix a partir del qual ubicar-nos dins la caòtica xarxa de carrerons potser deixarem de sentir-nos perduts. Ens instal·lem en un edifici baix, antic com tots els del barri. Ens sentim a la Xina bucòlica que només coneixíem per les pel·lícules d’època. Després d’instal·lar-nos sortim al pati interior, un racó idíl·lic envoltat de columnes i bonsais. Uns nois que ronden la vintena empalen un xai sencer acabat de matar. Els saludem sense fer preguntes –coses més estranyes es veuen a diari pels carrers d’aquest país– i tornem a explorar el laberint empedrat que anomenen Lijiang.

Passejant pels carrers de Lijiang

Recorrem el poble bocabadats, tant per la seva bellesa mil·lenària, escampada entre canals i turons, com per la inacabable varietat de productes que s’hi venen. La ciutat conserva la màgia arquitectònica i urbanística d’antany, però la realitat autòctona està degudament empaquetada pel consum dels visitants. Fins i tot els costums de l’ètnia local Naxi –descendents de tribus tibetanes– s’utilitzen com a reclam turístic. Per sort el casc antic és tant entortolligat i amaga tants racons pintorescs, que sense voler-ho ens perdem per indrets inoblidables que ni amb el mapa a la mà seríem capaços de tornar a trobar.

Retornem a l’hostal de fosc, cansats i amb unes ganes horribles d’agafar el llit. En aquest país res és tant fàcil com sembla: al pati central, just davant de la porta de la nostra habitació, celebren una bacanal. Ni que volguéssim podríem anar a dormir. El noi que porta l’hostal, l’únic que sap quatre paraules d’anglès, ens convida a seure amb ells. Ho fem amb una certa precaució, fins ara només hem rebut hostilitat per part dels xinesos, i se’ns fa estranya una hospitalitat que, per primer cop en tot el viatge, resulta completament desinteressada.

Canals bucòlics de Lijiang

Han cuinat el xai en un foc a terra. Després han posat el caliu al centre d’una taula quadrada que té una petita barbacoa central i van rescalfant la carn a mesura que se’ls refreda. Ja s’han menjat gairebé tot l’animal, però encara els en queda algun tros que ens ofereixen generosament. Poleixen els ossos com si fossin metalls preciosos. Un noi alça les restes d’una pota de xai i mentre l’escura ens fa entendre que la carn de vora l’os li agrada tant com la seva dona allà asseguda.

L’amfitrió ens ofereix unes cerveses calentes i els altres alcen les ampolles automàticament. Els entusiasma brindar. Ho fem constantment. Ens diuen alguna cosa que no entenem, fem que sí amb el cap i xoquem les ampolles. Beuen molt de pressa. Contràriament a la cultura mediterrània, on l’alcohol s’entén com un acompanyament idoni per a la conversa, aquí sembla que beguin per no haver de dir-se res. Juguen a pedra-paper-tisora i diversos jocs de mans d’u contra u. Hi ha diferents partides a la vegada creuant la taula sense solta ni volta. La finalitat d’aquests jocs és fer beure al contrincant. Una bon exemple de la vida a la Xina actual: la gent competeix fins i tot a l’hora emborratxar-se.

Ens hi hem afegit amb totes les conseqüències. El nivell de comunicació augmenta amb cada cervesa. No tenim ni una paraula en comú, però ens en sortim. Ens conviden a jugar, menjar i beure tant com ens vingui de gust i ho fan sense cerimònies, com si fóssim uns més de la colla. Celebren la visita d’un amic que ha vingut a passar uns dies amb la dona i el fill recent nascut. Hi ha gent del poble, treballadors de la casa i algun hoste xinès.

Pati interior on gaudim d'una entranyable barbacoa

El perímetre de deixalles va en augment. Ampolles buides, ossos, tovallons i tota mena de brossa va omplint el pati. Les converses no duren més de dues frases, però els crits dels competidors ebris deuen haver despertat a tots els hostes: si a l’encarregat de l’hostal no li importa a nosaltres tampoc. I menys ara, que per primer cop ens sentim en sintonia –per marciana que sigui– amb gent del país. Potser és cosa de l’alcohol, però detectem una empatia recíproca cap a aquests fanàtics del pedra-paper-tisora.

Entre els comensals hi ha una parella de lluna de mel. Han vingut a Lijiang a passar una setmana, probablement totes les vacances que hauran fet al cap de l’any. La núvia va una mica torta, el nuvi molt. Ella s’entrebanca i cau escales avall, aterra de cul a terra. Enlloc d’ajudar-la o demanar-li si s’ha fet mal, els convidats riuen fins a plorar, inclòs el marit. L’humor xinès és malèvol.

Falta poc per a les dotze. Tenim la sensació que una altra cervesa els tombarà, però no se la beuen i la vetllada finalitza sobtadament. S’aixequen amb penes i treballs, s’acomiaden amb efusió, i van fent tentines fins als llits respectius. En qüestió de minuts ja només quedem nosaltres i en Xin, el noi de l’hostal. De cop sembla adonar-se que al matí li tocarà netejar i també es retira atabalat. Sabem perfectament que demà, quan ens llevem, d’aquesta simpatia no en quedarà ni rastre, però això ha sigut una bona propina i la valorarem com a tal. Agraïts i amb un punt d’alegria extra, donem la volta a la taula per entrar a l’habitació. Un petit remordiment per haver-nos passat setmanes maleint el caràcter xinès ens acompanya fins el son.

Text Ramon Mas

Fotografia Laia Cardona

Galeria fotogràfica